Història

HISTÒRIA DE L'INSTITUT

INSTITUT JAUME VICENS VIVES - CRÒNICA D'UN SEGLE I MIG

El text següent recull un article de l'Enric Mirambell i Belloc escrit per a la celebració del 150è aniversari de l'Institut l'any 1996

 

Antecedents històrics i precedents immediats 
La creació de l'Institut 
La biblioteca adscrita a l'Institut 
Competitivitat i bona administració 
Política i docència 
Categoria administrativa i convivència amb la Universitat 
Visita reial i restauració dinàstica 
Experiment del telèfon 
Configuració de l'edifici i modernització de l'ensenyaments 
L'observatori metereològic 
Innovacions científiques i millores materials 
La pèrdua de dos catedràtics destacats
Continuen les obres de readaptació
Concurrència d'ensenyaments
L'Estat finança totalment l'Institut
Contenciós amb l’lnstitut de Figueres
Alumnes i professors
Reivindicació d'un nou edifici
Projecció ciutadana
Alumnes destacats opinen sobre el seu Institut
Notable increment de l'alumnat i més presència femenina
Els tràgics anys de la Guerra
La difícil recuperació
Normalització i posterior expansió
EI llarg camí vers el nou edifici

 


Antecedents històrics i precedents immediats

A començaments del segle XVIII Girona havia perdut la seva Universitat, i a mitjan segle es clausurava el col·legi de jesuïtes, com a conseqüència de la dissolució de la Companyia. Aquest dos fets havien incidit de manera molt ne­gativa en la vida cultural i docent gironina. Com a única institució educativa de cert relleu només quedava a la ciutat el Seminari diocesà, el qual s'havia instal·lat precisament en l'edifici que els jesuïtes havien hagut d'abandonar.

L'agitada situació política del país que, com és natural, havia d'incidir molt directament en la vida ciutadana, dificultà durant moltes dècades els plantejaments sobre l'organització docent i la creació dels centres educatius que la societat necessitava per formar les noves generacions.

Els llargs anys d'interrupció de la normalitat que representà la Guerra del Francès -amb el terrible setge que patí la ciutat-, el llarg període d'ocupació i la penosa, llarga i difícil recuperació obstaculitzaren tota mena de plantejament educatiu.

S'hi afegí la inestabilitat política i administrativa que caracteritzà bona part de la nostra història del segle XIX. La guerra carlina trencà, durant un bon espai de temps, la convivència cívica, no només pel que fa a les ac­cions bèl·liques, que vessaven molta sang arreu del país, sinó també enrarint l'ambient social en els més diversos nivells.

La desamortització de Mendizábal contribuí també a encendre els ànims i a obrir nous camps d'enfrontament, barrejant-se la defensa dels més elevats i nobles ideals amb la dels més prosaics i vulgars interessos econòmics.

EI Seminari, que era -com ja hem dit- l'únic centre docent, servia tam­bé de caixa de ressonància de les inquietuds i neguits que movien la societat civil i eclesiàstica. Diferents vegades els governants i polítics mostraren la seva preocupació per les ideologies que s'incubaven en el centre docent. Sovint prenien mesures coercitives per controlar l'activitat dels seminaristes i dels seus professors, i van arribar, fins i tot, a interferir-se en els plans d'estudis. Més encara, suprimien temporalment les activitats docents.

En començar la dècada dels quaranta, el país oficialment vivia en pau, però la passada Guerra Civil havia deixat molt viu un pòsit de passions i interessos que incidia fortament en la vida ciutadana. Alguns clergues i seminaristes havien participat molt activament en aquella guerra, i una bona part d'aquells que no havien pres les armes també havien exterioritzat la seva ferma adhesió a la causa dels carlins.

La correspondència mantinguda entre el Govern Civil i el Bisbat posa de manifest la preocupació que sentia el Jefe Político per les activitats dels professors i alumnes del Seminari. EI Governador no s'està de dir que durant la passada Guerra el Seminari es va distingir per inculcar l'esperit de facció, i, en conseqüència manifesta a l'autoritat eclesiàstica que el centre ha de ser clausurat. Per qüestió política, el representant d'un govern liberal pretén tancar l'únic centre docent que funcionava en el territori de la seva demarcació; i un representant de la monarquia catòlica intenta suspendre l'activitat del centre de formació dels futurs sacerdots.

Tot i que la seu era vacant, el governador eclesiàstic tingué prou força i valentia per oposar-se al governador civil i mantenir obert el Seminari. Però el cap polític pretén encara impedir que determinats professors imparteixin classes, i intenta aconseguir que es limiti la docència a les matèries exclusivament religioses, al·legant que les altres disciplines ja es podran estudiar a l'Institut d'immediata creació. Aquest darrer detall ens pot fer pensar que hi podria haver un motiu de caràcter polític en la creació del nou Institut.

Però encara durant molts anys, el Seminari continuaria rebent alumnes que hi cursarien per lliure els estudis de batxillerat, i després els convalidaven mitjançant exàmens oficials a l'Institut. Sigui quin sigui el rerafons de la qüestió, el cas és que Girona tindria el seu Instituto Provincial Gerundense, promogut pel municipi, amb el suport de la Diputació Provincial i del Governador Civil.

L'any 1841 Girona era una petita ciutat que no passava dels 10.000 habitants. L'urbs era totalment emmurallada. Estava sotmesa a les dues tradicionals amenaces: els setges i els aiguats. L'any 1843 patiria una de les més terribles inundacions de la seva història, i també el darrer del llarg seguit de setges que la ciutat havia hagut de suportar. Aviat es faria palesa la inutilitat de les muralles i se'n començaria a gestionar la desaparició, per tal de facilitar la lliure expansió urbanística. Però les muralles es mantindrien dempeus encara durant mig segle, i les inundacions s'anirien succeint per espai de més d'un segle. En la dècada anterior, en decretar-se la divisió administrativa d'Espanya, Girona havia estat designada capital de la província que prenia el mateix nom. Aquest fet incidiria favorablement en el desenvolupament de l'activitat política i administrativa de la ciutat, i en el creixement i en les característiques de la seva població.

EI naixement del nou Instituto Provincial Gerundense no seria aliè als nous corrents que s'albiraven en la nostra societat. Aquell primer Institut havia de ser el precedent immediat del que, amb una projecció més àmplia, es crea­ria l'any 1845, i del qual s’ha celebrat el cent cinquantè aniversari.

EI centre que es creava l'any 1841 era força diferent del que seria des­prés l'Institut que aniria canviant de denominació oficial i de pla d'estudis, però que mantindria la constant de servir de pont entre l'ensenyament elemental que es dóna a l'escola primària i el de nivell superior que s'imparteix a la Universitat.

L' Instituto Provincial Gerundense era un complex cultural on s’impartien les més diverses disciplines, que s’estenien a tots els nivells docents, llevat de l'universitari. Allí hi cap l'escola de pàrvuls, la d'adults I la normal (no encara amb el sentit que després tindrà aquesta denominació); s'hi imparteixen les més variades assignatures, tant de caràcter científic com humanístic. Hi havia, a més, les càtedres suplementàries de ball, de música i d'esgrima. Considerant com a assignatures bàsiques el Llatí i la Retòrica, es preveia que la matrícula d'aquestes dues matèries fos gratuïta per aquells que no tinguessin dis­ponibilitats econòmiques. EI 23 de setembre de l'esmentat any 1841, s'anun­ciava la inscripció prèvia i l'obertura del primer curs, l'acte inaugural del qual se celebraria el dia primer del mes de novembre. L'anunci de creació del nou cen­tre es publicava en el suplement al número 114 del Boletín Oficial de la Pro­vincia, s'ordenava a tots els alcaldes de la província que hi donessin la màxi­ma difusió i se’ls amenaçava, si no ho feien, amb una multa de 500 rals.

Les obres d'adaptació dels locals no permetien començar el curs el pri­mer d'octubre, com es prometia fer-ho en cursos successius. Excepcionalment, aquell primer curs començaria el primer de novembre. Es dóna tot el quadre d'ensenyaments que s'impartiran, com també el nom dels professors amb els que es compta per cada assignatura. EI preu de la matrícula és de 80 rals anuals, que es podrien pagar en dos terminis. Els assistents a les escoles de pàrvuls i d'adults no havien de pagar matrícula.

S'especificava que les ensenyances que es donarien en el centre servirien per accedir als estudis universitaris. Es projectava que hi hagués alum­nes interns i a mitja pensió. Pagarien, respectivament, 200 i 100 rals al mes. En aquestes quantitats s'incloïa la matrícula. La feina de repassar, rentar i planxar la roba dels interns podrien fer-la les famílies o anar a càrrec del mateix centre; en aquest cas, es pagarien 10 rals al mes.

S'especifica amb tot detall el vestuari i parament que haurien de portar els interns. En la llarga llista hi consta: un catre, una tauleta amb calaix -que tingui clau i pany-, una estora, un barrilet d'aigua, palangana -amb el correspo­nent trípode-, un orinal amb tapa, una ampolla per aigua potable, un vas per beure i un altre per rentar les dents... Especifica també totes les peces de ves­tuari, tant l'interior com l'exterior. En l'extensa llista hi figura la levita i la gorra. Cal dir que el vestuari a què es referia era exclusivament masculí. No es comptava amb la possibilitat que hi hagués alumnat femení.

La comissió promotora, la presidia l'alcalde Joan Urgell i hi tenien re­presentació el Govern polític de la província i la Diputació.

La seu d'aquell primer Institut seria el desamortitzat convent de caput­xins, situat al capdamunt del carrer de la Força, edifici que el govern destinava a fins educatius i que en un futur albergaria successivament el Col·legi d'Hu­manitats, l'Institut de Segon Ensenyament, l' Instituto General Técnico i l'Ins­tituto de Enseñanza Media, fins l'any 1966. Posteriorment, en passar l'edifici a titularitat municipal, encara continuaria allotjant entitats de caràcter cultural. En la seva primera destinació, l'antic convent del carrer de la Força no només ha­via d'encabir l'Institut, sinó tots els centres educatius que fins aquell moment eren situats en diversos edificis escampats per la ciutat. Es pretenia reunir-los tots en un sol local per tal d'evitar la pèrdua d'esforços i el descontrol que ori­ginava la dispersió. En la disposició oficial de concessió de l'immoble figura una clàusula que obligava a donar-li l'esmentada dedicació, advertint que en cas d'incompliment es revocaria la concessió.

Era qüestió de no perdre temps i de no deixar passar el termini fixat, que realment era molt breu. Però l'Ajuntament estava molt interessat en el projecte i moltes famílies gironines demanaven i reclamaven insistentment aquell servei. La Comissió promotora era l'encarregada de reclutar el professorat i de nome­nar el personal que hauria d'ocupar els càrrecs directius, d'establir els plans d'estudis, designar els mètodes i textos, organitzar el treball, tot reglamentant i inspeccionant la labor docent.

Un estricte reglament definia els drets i les obligacions del professorat. La majordomia tenia com a missió regir l'economia del centre, i cada sis mesos havia de rendir comptes. Amb rapidesa es condicionà mínimament el local i es disposà tot el necessari per començar el curs. Mentre no es dispo­sava de les oficines instal·lades en el propi local, les inscripcions de matrícula pel primer curs que anava a començar s'havien de formalitzar a la secretaria que, provisionalment, se situava al número 79 del carrer de les Sabateries Velles, a l'oficina de farmàcia de la qual era titular el doctor Josep LLach i So­liva, secretari del novell centre educatiu.

EI primer director d'aquell Institut fou el doctor Joaquim Martínez, que era a la vegada secretari de la Comandància Militar. I el ja esmentat doctor Llach i Soliva en va ser el secretari.

Tal com s'havia previst, el primer de novembre de 1841 se celebrà, amb tota solemnitat, l'acte d'obertura de curs, que coincidí amb l'acte inaugural del nou Institut. Les autoritats, corporacions, junta promotora, i altres convidats es reuniren a la Casa de la Ciutat, des d'on es dirigiren a l'antic convent de ca­putxins. Formaven una vistosa comitiva, que era precedida pels macers del municipi i l'acompanyava la banda de música de la Milicia Nacional. L'itinerari seguit a l'anada va ser pel camí més dret; però de retorn es passà per la plaça de la Catedral, baixada de les Caputxines, carrers de la Barca, Calderers i Ballesteries, plaça de les Cols, carrer d'Abeuradors i plaça del Vi. Encara fal­taven uns quants anys per veure perllongada la plaça de les Cols fins a la pujada del pont, i convertida en Rambla de la Llibertat. La solemne cerimònia, celebrada a l'interior de l'edifici del nou Institut, començà amb la lectura de l'acta de constitució del nou centre. A continuació el president de la Comissió promotora pronuncià la fórmula: «En nombre de la provincia y de su inmortal capital representadas ambas por el voto unánime de esta Excma. Junta de Autoridades y de las demás corporaciones que solemnizan este acto, abro el Instituto Provincial Gerundense invito al cuerpo de profesores y su director que, desde mañana, den principio sus respectivas tareas». I a continuació, el secretari llegí les orientacions que informarien el nou curs, i el director pro­nuncià el discurs inaugural. La banda de música amenitzà l'acte amb un breu concert.

Uns detalls referents a la convocatòria d'oposicions per cobrir la plaça de mestre d'adults ens donaran idea de com s'organitzava l'ensenyament i de com eren retribuïts els professors. EI qui fos nomenat hauria d'impartir classes de primera i de segona educació, en les disciplines de llegir, escriure i ortografia. EI sou seria de 6.000 rals anuals, pagats degudament per mensualitats. Molt curiós és el reglament que afecta el càrrec de «ayo externo». La seva feina es definia amb els més mínims detalls. Els dies de classe, amb l'anticipació con­venient, havia de recollir tots i cadascun dels alumnes a les seves respectives cases i acompanyar-los fins a la classe. A la sortida de la darrera classe els havia de retornar a llurs domicilis.

Els dies de festa de precepte els havia d'acompanyar a Missa a la Cate­dral i a la sortida portar-los a passejar pels entorns de la ciutat; posteriorment, retornar-los a casa, passant, ordenadament, pels principals carrers de la ciutat. A l'estiu, l'esmentat funcionari hauria d'ocupar els alumnes en el passeig, la pràctica de jocs i els exercicis gimnàstics. Els honoraris que hauria de rebre per aquesta tasca, que realment era intensa i extensa, són una mica difícils d'entendre. Des de cinquanta-cinc alumnes en amunt cobraria les tres quartes parts de la pesseta que cada alumne pagava en concepte de men­sualitat.

Aquell curs, començat amb tanta solemnitat i amb un protocol tan rigorós i organitzat amb tanta profusió de detalls, fou el primer -i també el darrer- d'aquell primer Institut de Girona. L’Institut, en el següent any acadèmic, deixaria pas a un centre més modest anomenat Colegio de Filosofía Hu­manidades, que funcionaria sota el patrocini de la corporació municipal. Per aquesta segona etapa s'obria la matrícula l'onze d'octubre de 1842 i les classes començarien el primer del següent mes. Presidia la Comissió promotora el jutge Narcís de Sicars, personatge molt conegut en l'àmbit gironí de mitjan segle XIX. Continuaria exercint la secretaria el farmacèutic Llach i Soliva. La major part dels professors que havien integrat el Claustre del primitiu Institut continuaren la seva tasca docent en el nou centre, i també continuaren fent-ho en l'Institut que començaria a funcionar l'any 1845.

En aquest lapse de temps es crearen les Escoles normals per a la for­mació dels mestres, per una ordre de la Regència provisional del 13 de de­sembre del 1840. A Girona se li assignà una Escola masculina, que començà a funcionar el curs 1844-1845. D'acord amb el Reglament orgànic del 15 d'octubre del 1843, l'Escola Normal de Girona podia conferir els títols de mestre elemen­tal i de mestre superior. Com a escola de pràctiques se li agregava l'escola de nens que depenia de l'Ajuntament. EI primer director de la Normal gironina va ser Bru Barnoya i Xiberta, home d'extensa cultura, matemàtic i agrimensor. En el seu currículum consten els càrrecs d'arquitecte municipal i de regidor per l'Ajuntament de Girona. L'Escola Normal s’instal·là a l'antic convent de caput­xins, l'edifici que acabava de ser seu de l'Instituto Provincial, que ho era del Co­legio de Humanidades, i que ho seria, un any més tard, de l'Instituto de Se­gunda Enseñanza. En els tres cursos que hi ha entre l'Institut Provincial i l'Ins­titut de Segon Ensenyament, funcionà el Col·legi d'Humanitats, que es mantingué amb més o menys regularitat, en consonància amb la situació política i social del país. Així, la convocatòria del curs 1843-1844 no es fa pública fins el 23 de novembre, un cop «restablecida la normalidad en esta capital...» Recordem que els dies 18 i 19 de setembre, una avinguda del Galligants havia provocat l'en­sorrament d'una trentena de cases, en el barri de Sant Pere, i havia causat cent vint morts. A més, el mes d'octubre següent la ciutat fou assetjada pel general Prim, que l'ocupà el 9 de novembre.

Iniciada una època de tranquil·litat, l'alcalde Marquès De la Torre pu­blicava l'esmentada convocatòria, en el text de la qual es feia palès l'interès del govern municipal per la instrucció pública.

Aquest segon centre docent, d'una nova modalitat, anava totalment a càrrec del govern municipal, mentre que en el primer Institut hi aportaven la seva col·laboració la Diputació i els ajuntaments de la província, alguns dels quals no sense la pressió del Govern civil. En ocasió de crear-se aquell primer Institut, la Diputació havia acordat contribuir-hi amb el seu suport moral i amb la contribució pecuniària que permetés la seva penúria de recursos. Pel curs 1841-1842 la subvenció de la Diputació fou de 10.000 rals.

Alguns ajuntaments s'endarreriren en el pagament de la quantitat que, en un repartiment proporcional, se'ls havia assignat. Encara el 3 d'abril del 1845 una circular del Gobierno Superior Político de la Província reitera la reclamació que ja s'havia formulat amb anterioritat a alguns ajuntaments, als quals es com­minava amb la imposició d'una multa de 100 rals si, en el termini de deu dies, no lliuraven les quantitats que els tocava aportar per atendre l'anomenada «retribución de los profesores que fueron del instituto Provincial Gerundense».

Els ajuntament morosos i les quantitats que se'ls reclamava eren: Aja, 70 rals de bilió; Campelles, 152 rals; Ger i agregats, 109 rals; Guils, 56 rals; Llívia, 508 rals; Massanet de Cabrenys i Tapis, 609 rals; Olot 4.000 rals; Meranges i Giralt, 84 rals. Com que pels municipis de la Cerdanya es feia difícil liquidar en l'habilitació de Girona, se'ls autoritza, per una disposició del 5 de maig de 1845, a fer-ho a la dipositaria subalterna que funcionava a la vila de Puigcerdà.

Tot podria fer suposar que les dificultats econòmiques i el retraïment dels municipis comarcals haguessin estat la causa de la frustració de l'Instituto Pro­vincial Gerundense.

La creació de l'Institut

L'any 1845 es creen els anomenats Institutos de Segunda Enseñanza, d'acord amb el decret del 17 de setembre, que fixava el pla d'estudis. Els Instituts serien estatals, però amb la col·laboració de la Diputació Provincial. En la disposició oficial donada pel govern de la província, que estableix la cons­titució de l'Institut de Girona, es fa constar que el nou centre és una adaptació a la recent reglamentació del que «hasta ahora ha existido en esta capital, dirigido por el cuerpo municipal...». De moment, el centre tenia la condició de tercera classe i, per tant, només s'hi podien impartir els tres primers cursos de l'ensenyament secundari. Però ben aviat, per una disposició del dia 11 del mes de novembre, el Govern, d'acord amb la Diputació, l'eleva a la segona cate­goria, i d'aquesta manera queda autoritzat per cursar-hi cinc anys de la Facultat de Filosofia, estudis que donen accés a la Universitat.

EI termini per matricular-se en aquell primer any era del 4 al 15 de no­vembre. Els aspirants havien de presentar la partida de baptisme, que els seria retornada immediatament després d'haver-ne comprovat les dades. Recordem que no existia encara el Registre Civil, i per tant no es podia demanar la partida de naixement, com es farà més tard. Aquells alumnes que tinguessin realitzats estudis aptes per ser convalidats, d'acord amb el pla d'estudis del 17 de se­tembre de 1845, havien de presentar un certificat que ho acredités. No es po­dien considerar vàlids els estudis cursats en centres no autoritzats. A la provín­cia de Girona només té la categoria de reconegut oficialment l'Institut de la capital. Els Instituts de Figueres i de la Bisbal tenien sol·licitat el seu reco­neixement, però era encara pendent de resolució.

Els estudis de Filosofia i de Llatí cursats en els Seminaris eclesiàstics no es consideraven vàlids per les carreres civils. Si es volia que ho fossin, calia repetir-los en un centre civil autoritzat.

Les assignatures que s'integraven en el pla d'estudis oficials pels primers tres anys d'ensenyament secundari eren les següents:

Primer curs: Gramática castellana, Rudimentos de lengua latina, Ejer­cicios de cálculo aritmético, Nociones elementales de Geometría, Elementos de Geografía, Mitología elementos de Historia General. Segon curs: Continua­ción de las lenguas castellana latina, Sintaxis principios de la traducción, Principios de Moral Religión, Continuación de la Historia con especialidad de la de España. Tercer curs: Continuación de las lenguas castellana latina, Ejercicios de traducción composición en ambos idiomas, Principios de Psicología, Ideología Lógica, Lengua francesa.

Aquell any 1845 començaren les classes de l'Institut ja amb caràcter oficial i amb un total reconeixement. En aquella avinentesa és quan realment comença la història del nostre Institut, que ha complert el primer segle i mig de la seva vida i que té com a antecedent el ja esmentat Instituto Provincial Gerun­dense de l'any 1841 i el Colegio Municipal de Humanidades, que en fou conti­nuador en els tres cursos següents.

EI decret de 17 de setembre de 1845 pretenia acabar amb l'anarquia que imperava en l'organització de l'ensenyament mitjà. Els instituts que impar­tien aquest tipus de docència eren creats i mantinguts per les institucions lo­cals, sense que una llei unificadora de criteris disposés la regularització de plans de treball i exigències de rendiment. L'article 57 de l'esmentada Llei preveia la creació d'un Institut en cadascuna de les capitals de província. També reglamentava la categoria que hauria de tenir cada centre, i, d'acord amb aquesta categoria, els cursos que s'hi podien impartir, així com les assig­natures que integrarien cada curs. Però, de moment, l'Estat no preveia el manteniment dels instituts amb càrrec als seus pressupostos generals, sinó que el confiava als mitjans propis de cada centre i a la suplència exercida per la Diputació de cada província. D'acord amb l'expressada disposició gover­namental, la Diputació venia obligada a suplir les deficiències dels ingressos que en concepte de matrícules, expedició de títols, rendes de memòries, fundacions i obres pies, corresponguin a cada Institut, per tal de cobrir les des­peses del seu funcionament. Cal dir que la Diputació de Girona es mostrà ben disposada a complir aquesta obligació. Llevat d'alguns moments crítics, la relació entre la corporació provincial i la direcció de l'Institut fou positiva.

Ens consta que la labor que realitzà el primer director del centre, Julián González de Soto, amb el suport del governador civil de la província i l'assis­tencia econòmica de la Diputació, serví per posar les bases del bon funcionament i del prestigi d'un centre docent que, dia rere dia, anava afermant-se en l'eficàcia de la seva labor educativa i en la incidència que exercia en els mitjans ciutadans.

Quan s'acomplien els deu primers anys d'existència del nostre Institut, el Director General d'instrucció pública féu uns grans elogis de la labor que s'hi realitzava. Es refereix als mitjans materials que per servir la seva missió didàctica ha anat acumulant en el temps de la seva existència, a la gran tasca realitzada pels successius directors i al despreniment i la generositat amb què la Diputació atén l'Institut. Gil de Zàrate no s'està de dir que l'Institut de Girona és, sense cap mena de dubte, el millor d'Espanya, i que fins i tot es troba a un nivell més alt que algunes universitats. Fa grans elogis del professorat i cons­tata com any rere any van augmentant els mitjans de treball amb què compta.

L'Institut és un motiu d'orgull per a la província de Girona.

La biblioteca adscrita a l'Institut

L'any 1848 s'havia creat la Biblioteca Pública, la qual, de moment, era adscrita a l'Institut. La finalitat d'aquesta creació era la de salvar el que encara no s'havia perdut dels fons bibliogràfics procedents de les cases religioses afectades per la desamortització de Mendizábal. D'ençà de 1835, en què s'havia produït la incautació de monestirs i convents amb totes les seves pertinences, havien passat tretze anys en ple desordre i dispersió, a part del sa­queig del primer moment. EI tresor bibliogràfic que monjos i frares havien anat acumulant durant segles havia sofert en els darrers temps una vandàlica espoliació. Ja durant la Guerra del Francès s'havien produït pèrdues i des­trucció de llibres. Es repetí el degoteix amb motiu de la desamortització de 1820 a 1823. Però en la definitiva desamortització els resultats foren fatals: llibres cremats, robats, enviats a l'estranger, llibres dispersos en cases particu­lars pels mateixos monjos, amb la idea de recuperar-los quan poguessin tornar al convent. En el moment de crear-se la Biblioteca es pogueren reunir un cinc mil llibres i escaig. Procedien de diverses comunitats de la província. EI fons més important era el que havia pertangut al monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols.

En aquella avinentesa, era director de l'Institut el doctor Miquel Ametller i Marill, que va encarregar la responsabilitat de la Biblioteca al catedràtic de Geografia i Història, Josep Antoni Secret. EI senyor Secret, que més tard hauria de substituir Ametller en la direcció, realitzà un gran treball pel que fa a la recuperació dels llibres dispersos i a l'organització de la nova biblioteca. Gràcies al seu abnegat esforç i al suport que en tot moment rebé de la direcció, es pogué crear la base del que després ha estat una important biblioteca, al servei no només dels estudiants de l'Institut, sinó també de tots els ciutadans de Girona. En el primer moment, la Biblioteca s'instal·là en un espai que anys a venir seria dedicat a Gabinet i aula de Física.

Quan la Biblioteca fou desplaçada del seu primer local, n'ocupà un de semblants dimensions, situat sota mateix de l'anterior.

L'any 1858 s'organitzava l'anomenat Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios Anticuarios, i les biblioteques, que fins aquell moment havien funcionat com a dependències pròpies dels instituts de les capitals de pro­víncia, deixaven de rebre la tutela del centre docent i quedaven com un ens individualitzat, sota la direcció d'un funcionari del cos de nova creació.

EI doctor Ametller, en la Memòria que llegí durant l'acte d'obertura del curs, el mes d'octubre de 1859, fa constar la recança per la pèrdua de la Biblio­teca, encara que aquesta restaria en el mateix local i continuaria disponible per als professors i alumnes del centre, al mateix temps que es posava a disposició de la ciutadania en general. Fa constar que l'Institut havia invertit en l'organització i posada al dia de la Biblioteca una bona part dels seus estalvis, que havia destinat a compres i enquadernacions. Expressa una vegada més el re­coneixement per la gran tasca que dugué a terme el professor Secret, labor que havia realitzat sense percebre cap retribució especial. Així mateix, dedicà grans elogis i manifestà mostres de confiança vers els facultatius que s'havien fet càrrec de la Biblioteca, el senyor Magan que hi restà ben poc temps, i el senyor Carreras que hi hauria d'exercir una llarga dedicació.

Competitivitat i bona administració

A la mateixa Memòria, Ametller fa referència als centres docents que funcionen a la província. Hi ha un altre Institut, el de Figueres; col·legis d'Escolapis a Olot i a Puigcerdà; i de Jesuïtes a Santa Coloma de Farners; i dos seminaris, el de Girona i el del Collell. També els seminaris de Vic i La Seu d'Urgell acollien estudiants procedents de pobles de la nostra província, però de zones ja llunyanes de la capital. Però es fa constar que l'Institut no tem la competència, més aviat la desitja per estimular-se. Els resultats de la docència són magnífics, i es pot comprovar amb el bon paper que fan els alumnes pro­vinents d'aquest centre, que cursen a la Universitat. Però ja comença a parlar­se de precarietat econòmica, que fins aquell moment no s'havia conegut, i que, amb el pas dels anys, serà una constant en la vida del centre.

En el marc de la problemàtica econòmica de l'Institut hi trobem també la constant de l'estalvi. En successives Memòries se'ns parla dels estalvis que fa la direcció per aplicar-los a necessitats de caràcter extraordinari i per anar millorant les instal·lacions i el material científic i pedagògic. Amb ben modestos recursos, escrupolosament administrats, es va propiciant una contínua millora del local; es compren llibres i instrumental i es munten nous serveis.

Una aspiració que veiem reiterada és la de comptar amb un internat propi de l'Institut. Atès que el centre tenia caràcter provincial, s'havia de comptar amb l'assistència d'alumnes procedents de diverses poblacions de les nostres comarques. Les comunicacions d'aquells temps no permetien el trasllat diari dels estudiants que no residien a la mateixa ciutat. Aquests havien d'estudiar per ensenyança lliure o fer-ho en alguns dels col·legis adscrits a l'Institut. Si pretenien cursar estudis oficials assistint a les classes del propi Institut, havien de buscar-se una dispesa o bé allotjar-se a casa d'algun familiar que residís a Girona. No obstant això, per a l'Institut, muntar un internat no era pas cosa fàcil, tant pel que fa a la disposició de locals com a la complexitat del funcionament. En la darrera dècada del segle l'internat del col·legi dels germans maristes resoldria aquest problema que tenien plantejat les famílies no residents a la ciutat.

Pels voltants de 1863 s'havia previst la posada en funcionament de l'in­ternat; el projecte, però, no reeixí. Fins l'any 1861 el centre comptà amb un jar­dí botànic que servia per a fer-hi les pràctiques d'Història Natural. En aug­mentar el nombre d'alumnes, una part d'aquell espai s'hagué de dedicar a pati d'esbarjo. Altrament, les pràctiques de Ciències Naturals no era gens difícil fer-les en ple camp, ja que era a ben poca distància del mateix Institut.

EI 1860 moria un dels que havia estat puntal de l'Institut des dels primers temps, el doctor Llach i Soliva, catedràtic de Física i Química, farmacèutic en exercici, notable investigador científic, publicista... Dues vegades va exercir l'alcaldia de la ciutat. Va ser catedràtic i secretari de l'Institut des de la creació del centre; ja ho havia estat dels dos que en foren precedent.

En començar la dècada dels anys seixanta ja existia un rudimentari servei d'observació meteorològica. Es tractava d'uns senzills aparells, col·locats en un reduït local. Fins anys més tard no es construirà la torre amb tot el muntatge corresponent. Ja en aquella època sembla que va aparèixer una certa rivalitat entre l'ensenyament impartit per religiosos i el que donaven els seglars. Amet­ller remarca que el nombre d'alumnes que es matriculen a l'Institut va augmen­tant, d'any en any, i supera considerablement el que s'havia assolit en temps del Col·legi d'Humanitats, que havia dirigit el prevere Gabriel Esteve, i també el dels primers temps del mateix Institut, sota la direcció del també prevere Gon­zález de Soto. D'aquesta realitat en treu la conclusió que les famílies van po­sant confiança en el professorat no eclesiàstic. De tota manera, podem cons­tatar que alguns membres catedràtics del Claustre eren capellans. I també és cert que entre els catedràtics seglars la major part no es diferenciaven gaire dels eclesiàstics, ni per la seva formació científica i humana, ni pel seu to de vida. Sempre s'insisteix en els èxits aconseguits en la Universitat pels alumnes sortits del nostre Institut. Any rere any es van practicant noves instal·lacionsen el vetust edifici del carrer de la Força. Les antigues cel·les conventuals es van convertint en aules; aules que es procura que resultin ben airejades i suficient­ment il·luminades. L'any 1866 es creava la càtedra d'Agricultura. En anunciar-la es fa notar la riquesa agropecuària i forestal que caracteritza la província, i l'aplicació que podran tenir els ensenyaments d'aquesta nova assignatura.

Política i docència

EI professor Josep Antoni Secret i Coll substituí en la direcció del centre el doctor Ametller. Secret era catedràtic de Geografia i Història i havia desenvolupat una tasca meritòria en l'organització de la Biblioteca provincial, annexa a l'Institut. L'hem de considerar un professor competent i un home laboriós, amb la il·lusió i dedicació suficients per realitzar un treball feixuc i conflictiu com fou el de la recuperació de llibres i l'organització de l'esmentada biblioteca.

Però l'actuació del nou director va tenir un caire polític que malbaratà la seva carrera professional i distorsionà la seva vida. Era home de mentalitat conservadora portada fins a l'extrem de perjudicar alguns dels seus companys de Claustre que no compartien la seva ideologia política. Alguns catedràtics foren sancionats i fins i tot obligats a traslladar-se a llunyanes províncies del centre de la península. Aquesta polititzada actuació, a mig termini, portaria greus conseqüències per a Secret.

En produir-se els fets revolucionaris del setembre de 1868, el professor Secret temé, no només per la seva situació professional, sinó fins i tot per la pròpia integritat personal. Aquest temor el portà a desaparèixer de la vida pú­blica i a no acudir ni tan sols a aquells actes d'assistència obligada, que, en ini­ciar-se el nou curs, se celebraren a l'Institut; una no compareixença que podia ser qualificada administrativament com un abandó de servei.

Passades les primeres vicissituds, quan els ànims s'anaven asserenant, el senyor Secret aparegué de nou i pretenia continuar exercint en la seva càtedra. Però l'administració ja havia pres decisions a causa de la seva no com­pareixença, i la seva reposició no es presentava pas fàcil. A més ja havien re­tornat els seus companys de Claustre que havien sofert el trasllat en la situació política anterior. Fou el mateix Claustre qui s'oposà a la reposició del professor Secret, al·legant que tampoc els alumnes i els seus familiars no acceptarien pa­cíficament el seu retorn, atès que la seva conducta anterior l'havia indisposat amb tothom.

La readmissió a la càtedra l'aconseguí, però condicionada amb el trasllat a l'Institut de Cuenca. D'allí mateix havia vingut el seu substitut, el catedràtic Máximo Moraleda i Sierra, que s'acomodà molt bé al nostre Institut i a la societat gironina. EI professor Moraleda exercí durant molts anys la Secretaria del nostre Institut, i fou molt apreciat, tant per les seves condicions humanes, com per la seva competència científica i la seva dedicació professional.

L'esclat revolucionari es féu notar en diversos aspectes de l'activitat do­cent. Es proclamà l'escola liberal i es legislà a favor de la creació d'escoles lliures. EI Claustre del nostre Institut no considerà pas que aquestes innova­cions poguessin afectar el centre. Tornen a insistir en el fet que no temen la compe­tència, sinó que més aviat la desitgen. Aquell professorat estava convençut de la bona qualitat de la seva tasca docent i del prestigi que el centre havia adquirit i que s'anava consolidant, independentment de les circumstàncies ambien­tals i de l'entorn polític i social.

Però en algun moment l'excés de llibertat degenerà en llibertinatge, que arribà a afectar la disciplina i el rendiment acadèmic de l'alumnat. Les queixes del claustre es deixaren sentir públicament, tot i compartir la ideologia bàsica de la situació política imperant. La mateixa situació política afavoria tots els aspectes de la popularització de la docència i de la cultura. EI Claustre, responent al desig de les autoritats civils i a l'ambient ciutadà, es mostrava disposat a impartir ensenyances per a obrers.

Però aquesta bona disposició no es pogué posar en pràctica per dues raons: d'una banda, els obrers estaven sotmesos a unes llargues jornades la­borals, que no baixaven de les dotze hores diàries i que, en certs casos, s'allar­gaven fins a catorze (la jornada s'acabava molt tard, i amb la fatiga personal que és de suposar; en aquelles hores nocturnes, l'obrer no es trobava gaire ben disposat a assistir a una classe sinó que més aviat tenia pressa per sopar i, sense perdre temps, ficar-se al llit pensant que la jornada laboral següent l'obli­garia a llevar-se de bona hora). I d’altra banda, el servei d'il·luminació de què gaudia l'Institut no arribava pas a totes les dependències de l'edifici. Les ca­nonades de gas només eren instal·lades fins a l'aula de dibuix, dependència que no comptava amb la il·luminació natural.

Com sol passar quan es produeixen canvis polítics, s'implantà un nou pla d'estudis. EI Govern provisional, sortit de la Revolució del 68, oferí als Instituts la possibilitat d'escollir entre dos plans, i fins i tot que el mateix Institut adoptés els dos plans proposats i que fossin els alumnes els qui tinguessin la llibertat d'escollir el que els fos més grat o més convenient. EI Claustre del nostre Institut s'acollí a la facultat d'adoptar els dos plans, que es titulaven: Método con Latín Método sin Latín. Aquesta solució encaria el cost dels estudis. De mo­ment, la Diputació, que era l'afectada per aquest encariment, s'avingué a la doble modalitat; però aviat es tornà enrera, per la necessitat de fer economies. Se suprimí el pla sense Llatí.

Com ja hem dit abans, la Diputació pagava el funcionament de l'Institut, però com que les disponibilitats de la corporació provincial eren limitades, tam­bé la vida econòmica del centre docent s'havia de moure dintre d'uns límits mesurats. EI pressupost del centre, per tots els conceptes, pel curs 1869-1870, ascendia a la quantitat de 42.625 pessetes; per al curs següent es reduí a la quantitat de 36.250. EI sou anual d'un catedràtic era de 2.000 pessetes.

Categoria administrativa i convivència amb la Universitat

Recordem que l'any 1845 l'Institut, en el moment de la seva creació, havia estat declarat de segona classe, i que gairebé immediatament se l'as­cendí a primera. Una disposició oficial posterior, la Llei d'Instrucció Pública del 7 de setembre del 1857 declarava l'Institut de Girona de tercera classe, d'acord amb la importància i la categoria administrativa que tenia la província.

Uns anys més tard, la Llei de. 13 de juny de 1870 anivella a la mateixa categoria tots els Instituts d'Espanya. EI funcionament de la Universitat Lliure de Girona, durant els anys 1869-1874, no incidí pràcticament en res de la vida de l'Institut. Aquest no tingué mai cap dependència de la Universitat de Girona, sinó que continuà sotmès a l'autoritat directa del Ministerio de Fomento. En molts aspectes de la vida local el prestigi de l'Institut estava per damunt del de la Universitat. Fins i tot aquesta hagué de demanar la col·laboració de l'Institut i l'autorització per usar alguns dels mitjans de què aquest disposava i que la Universitat no tenia. Concretament aquesta hagué de fer ús de la bibliolteca de l’Institut.

En aquells anys es deteriorà molt la bona relació tradicional que de sem­pre havia existit entre la Diputació i l'Institut. La causa principal fou l'augment de fins a 3.000 pessetes del sou dels catedràtics, que el Ministeri havia dispo­sat, però que era la Diputació la que havia de pagar. Aquesta es negava al fet que els catedràtics cobressin el nou sou abans que l'aprovació de la nova Llei d'Educació sortís de les Corts Generals. Però el director, pel seu compte, ja ha­via començat a autoritzar les noves retribucions. La resposta de la Diputació fou la suspensió de tot lliurament a favor de l'Institut.

EI contenciós fou molt llarg i espinós i va reclamar la intervenció del governador i del Ministeri. En aquella avinentesa, la Diputació feia grans elogis de la Universitat, tot i reconèixer que només s'havien matriculat 77 estudiants a la Facultat de dret i 47 a la de Lletres, dels quals només se n'havien examinat 44 i 3, respectivament. Pot influir en aquesta opinió que, mentre la Universitat era majoritàriament mantinguda pel municipi, i la Diputació només la subven­cionava amb 1.500 pessetes anuals, l'Institut n'hi costava més de 40.000.

La migradesa de mitjans materials es va fer sentir en la vida de l'Institut, encara que no influí sensiblement en la qualitat del treball docent. No es podien fer les reparacions necessàries a l'edifici. Ni tan sols col·locar un parallamps que era imprescindible. Ni comprar llibres ni material científic. Aquest darrer punt se salvà amb les donacions que l'Institut rebia de particulars addictes al centre.

Visita reial i restauració dinàstica

EI dia 20 de setembre de 1871, el rei Amadeu I visità la ciutat i també es féu present a l'Institut. La vinguda del Rei d'Espanya a Girona estigué en­voltada de polèmica; però la seva presència a l'Institut fou acollida amb el màxim respecte i fins i tot amb notòria satisfacció. Era la primera vegada que un rei espanyol visitava l'Institut de Girona. EI Claustre rebé el monarca amb tots els honors. Tos els catedràtics, abillats amb la vestimenta acadèmica i ostentant insígnies i condecoracions, esperaven l'arribada del rei per acompa­nyar-lo en el seu recorregut per les dependències del centre. Aules, laboratoris, gabinets i biblioteca mereixeren els elogis reials; posteriorment el Claustre féu constar en acta la seva complaença per l'honor que per al centre representava tan significativa visita.

La restauració dinàstica no es féu notar gaire en la vida de l'Institut, sobretot pel que fa a la situació administrativa del personal. Ni el professor Secret aconseguí recuperar la seva primitiva càtedra, tot i haver-ho intentat, ni cap dels integrants del Claustre de Girona fou remogut en el seu destí. A me­sura que passava el temps, noves necessitats s'anaven fent sentir en el nostre centre docent. Augmenta el nombre d'alumnes matriculats i les disci­plines que s'imparteixen van adquirint un nou impuls i unes noves directrius. En els plans d'estudis dels primers anys el nivell científic era molt elemental. S'hi notava també un gran predomini dels estudis humanístics per damunt dels científics. Però la temàtica científica i tècnica s'anirà imposant cada vegada amb més intensitat. Aquesta renovació de continguts exigirà reformes a les instal·lacions. L'any 1877 es feia constar que els gabinets de Física i de Quími­ca s'haurien d'instal·lar en locals que reunissin millors condicions que els que en aquell moment ocupaven. I aquesta necessitat i aspiració s'anà manifestant reiteradament en els cursos successius.

Experiment del telèfon

EI mes de desembre de 1877 es feia la primera prova a Girona de con­versació a distància mitjançant un aparell de nova invenció provinent de Bos­ton: el nou descobriment era el telèfon. La introductora al nostre país d'aquesta novetat científica i tècnica fou la casa Dalmau, d'òptica, establerta a Barcelona. L'enginyer mecànic i químic gironí Narcís Xifra i Masmitjà estava al servei de l'esmentada empresa. Més endavant ocuparia una càtedra a l'Institut de Girona. EI dia 26 de desembre es practicaren dues proves del nou sistema de comunicacions; la primera des de l'estació del ferrocarril, i la segona des del gabinet telegràfic del Govern Civil. Sempre sota la direcció del senyor Xifra. L'endemà tingué lloc una tercera prova, la qual donà uns resultats molt més convincents que les dues anteriors. Aquesta sessió experimental tingué com a marc l'edifici de l'Institut. S'establí comunicació entre els dos punts més allunyats dintre l'edifici, que eren una càtedra del pis més alt i la classe de dibuix, situada a la planta baixa. D'un extrem a l'altre de la improvisada línia man­tingueren una conversa el director de l'Institut i l'enginyer Xifra. Per solemnitzar l'acte, el director recità uns poemes i el senyor Xifra va fer unes explicacions tècniques referents al nou invent que s'estava experimentant i les aplicacions pràctiques que podia tenir. Amdues intervencions es pogueren sentir perfec­tament des d'un i altre extrem de la connexió.

Configuració de l'edifici i modernització de l'ensenyament

L'any 1878 la Diputació acorda traslladar a l'Institut el material didàctic de dibuix que hi havia a l'Hospici. Aquell mateix any la Biblioteca pública, que, en­cara que independent, mantenia estrets lligams amb l'Institut, rep el fons musical de Llorenç Pagans. Són aportacions que van enriquint el conjunt de ma­terials de treball amb què compta l'Institut. En aquella avinentesa, la confi­guració interna de l'edifici era la següent: L'Escola Normal ja havia abandonat el local, i n’ocupava un de propi. L'Institut disposava de la totalitat de l'immoble i les dependències que l'integraven eren les que es detallen: despatx del director, secretaria, sala de professors, amb la biblioteca privada del centre; gran aula de dibuix natural, aula de dibuix lineal, il·luminades ambdues amb 92 becs de gas, i amb una capacitat per encabir 174 alumnes; espaiós gabinet d'Història Natural, Física i Química; sis aules d'estudis generals, clares i espaioses; petit jardí botànic. Quan anys enrere s'acordà transformar el jardí botànic en pati d'esbarjo per als alumnes, es va respectar i conservar una part de l'esmentat jardí.

Els estudis d'idiomes estrangers van prenent cada dia més relleu i de­dicació. Abans que aquest ensenyament es decretés obligatori, l'Institut de Girona ja organitzava classes de llengua francesa a les quals els alumnes podien assistir amb caràcter voluntari. Fou a partir del curs 1880-1881 que es posà com a obligatòria una de les següents llengües: francès, anglès o alemany.

Els col·legis privats que per aquells anys estaven incorporats a l'Institut eren: el col·legi de Sant Narcís, de Girona, el Seminari diocesà, el Seminari del Collel, les Escoles Pies d'Olot i de Puigcerdà; els col·legis de Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal, Blanes i Santa Maria de Ripoll.

Constituí una gran millora en l'edifici la construcció de galeries en tres de les quatre façanes del pati interior. Aquesta obra facilitaria la comunicació entre diverses dependències del centre i, d'una manera especial, amb els pro­jectats gabinets de Física i laboratori de Química. AI mateix temps es donava una major prestància i embelliment a l'interior de l'edifici.

L'any 1881 es trasllada la Biblioteca a uns locals de la planta baixa, per tal de deixar lliure l'espai que es vol dedicar a Gabinet de Física. Del lloc que passa a ocupar la Biblioteca se'n desplacen les càtedres de Geografia i d'Agri­cultura, que se situen en uns locals del segon pis.

L'observatori metereològic

En aquells mateixos anys comença la construcció de la torre destinada al servei meteorològic. En l'aspecte exterior de l'edifici reproduït en gravats antics, sembla que en el lloc que ocupa ara l'esmentada torre hi havia una mena d'espadanya, que devia fer el servei de campanar, quan l'edifici era convent. L'erecció de la torre té una notòria importància en la presentació de l'Institut. En primer lloc, permeté de muntar un bon servei de meteorologia, millorant sensiblement el que ja funcionava d'una manera molt més simple i rudimentària. Servei que s'enllaçaria amb el centre meteorològic de Madrid, integrant-se en la xarxa meteorològica nacional. Per altra banda, era un signe extern de la importància de l'Institut. La nova torre s'incorporava a la silueta ciutadana, conjugant amb els seculars campanars de la Catedral i de Sant Feliu. La torre proclamava públicament el culte a la ciència i a l'estudi que es tributava en aquell edifici, auster i gairebé pobre, com l'orde dels caputxins que el construí, però interiorment enriquit amb un noble i elevat contingut espiritual i intel·lectual.

EI catedràtic de Matemàtiques Joan Ramonacho publicà un article a la «Revista de Gerona» sobre el projecte de xarxa meteorològica. Exposa que a Espanya es compta amb un observatori central situat a Madrid, centre que reu­neix òptimes condicions. En diversos instituts de províncies hi ha establerts ob­servatoris auxiliars. En el nostre Institut feia les funcions d'observatori una peti­ta estança que reunia pèssimes condicions. Estança que, segons el professor, afortunadament un llamp va destrossar i va malmetre tots els aparells que hi havia. Per reparar aquella pèrdua, el Claustre, juntament amb la Diputació pro­vincial, treballaren per muntar un observatori com calia. EI governador civil i la Societat Econòmica d'Amics del país feren gestions per aconseguir que el pro­jectat nou observatori es convertís en una realitat.

La Diputació, que sempre s'ha mostrat receptiva a les necessitats mani­festades per l'Institut, aprova el pressupost per la construcció de la torre. L'im­port dels drets acadèmics que anualment el Ministeri distribuïa entre els instituts va fer possible l'adquisió dels aparells necessaris per posar en funciona­ment tan important servei.

Afegeix l'articulista que es compta amb la col·laboració dels centres do­cents de la província adscrits a l'Institut. En cadascun d'ells es podran muntar petits serveis complementaris que enviaran dades de les diferents comarques al centre de Girona, el qual les refondrà i les trametrà a Madrid.

Entre els tràmits administratius, les gestions de caràcter econòmic i la realit­zació de les obres, passà algun temps, i l'observatori situat a la torre construïda a l'edifici de l'Institut no pogué començar a prestar servei fins el mes de gener de 1884.

EI nou servei es posà sota la responsabilitat del catedràtic de Física. Mentre l'Institut va estar situat a l'antic edifici del carrer de la Força, succes­sius catedràtics de Física o de Matemàtiques se'n van ocupar, auxiliats per personal subaltern del mateix Institut, i també per alumnes de la càtedra de Física, que feien aquesta feina com a pràctiques de l'assignatura.

Durant alguns anys el servei fou militaritzat, ja en temps moderns, i estava sota la jurisdicció del Ministeri de l'Aire. Però fins i tot en aquest cas era un catedràtic de l'Institut el responsable directe de les observacions; per adequar-se a l'organització vigent se l'equiparava a oficial del cos d'aviació militar. En els primers temps es practicaven dues observacions diàries. Una a les nou del matí, i una segona a les tres de la tarda. Amb el temps van anar canviant, tant el nombre d'observacions, com les hores en què es practicaven.

La presència de l'observatori en la destacada torre de l'Institut ha tingut una considerable repercussió ciutadana, tant per la seva incorporació com a ele­ment arquitectònic al paisatge urbà, com per la publicació de les dades ob­tingudes en els mitjans de comunicació.

Durant tot l'any 1884, 1885 i fins al mes de març de 1886, la «Revista de Gerona» publicava mensualment un quadre amb el resum de les dades obtingudes a l'observatori. En cessar de publicar-se, la redacció de la Revista fa notar que la causa és la manca de fiabilitat de les dades subministrades. Segons aquesta nota informativa no es pogué aconseguir que la Diputació gra­tifiqués la persona que havia de realitzar les observacions; aquestes, en lloc de confiar-se a un professional, s’encarregaven a alumnes de l’institut, detall que per la redacció de la revista no oferia prou garanties perquè les dades fossin publicades.

            Sorprèn una mica aquesta negativa de la Diputació a subvencionar un servei que ho era de l’Institut, confiat al suport econòmic de la corporació provincial, i que al mateix temps tenia una innegable projecció pública. Precisament per aquells anys, en les Memòries del centre docent es feia constar que l’Institut no tenia problemes econòmics, ja que la Diputació pagava religiosament tot el necessari per la bona marxa de la vida del centre.

Innovacions científiques i millores materials

            Durant el curs 1883-1884 el local de l’Institut experimentà importants innovacions, que repercutiren en la millora de la tasca docent. A la instal·lació de l’observatori en la seva pròpia torre, i a la plena incorporació d’aquest servei a la xarxa nacional, hem d’afegir-hi la instal·lació del Gabinet de Física en la nova sala que se li havia destinat, sala que amb anterioritat havia ocupat la biblioteca.

            En la nova aula de Física s’hi col·locaren uns grans armaris per guardar-hi el material científic que el centre havia anat adquirint any rera any, per compra o per donatiu, i que ja constituïen un notable conjunt. Els esmentats armaris eren d’estructura metàl·lica, amb grans vidrieres. Es construïren a la foneria gironina Planas & Flaquer, instal·lada al carrer Nou.

            El fet d’individualitzar el Gabinet de Física permeté de col·locar millor el material científic de les càtedres de Ciències Naturals i d’Agricultura. També la ubicació dels ensenyaments de Química experimentà una notable millora.

            En aquells darrers anys del segle XIX veiem com, pas a pas, es van incrementant les ensenyances de ciències pures i aplicades, transformant-se notòriament el contingut de la docència que s’imparteix a l’Institut, que, sens dubte, obeint aquesta tendència rebrà el nom de Instituto General y Técnico.